Benvolguts amics desconeguts de Nottingham, 

Us havia d’escriure des del bar del meu barri a Barcelona i resulta que soc en una cafeteria de Madrid. Últimament les coses estan poc previsibles. El meu pla era imbatible: dissabte al vespre tornava de Madrid i diumenge em llevava amb tota la parsimònia del món, anava al bar habitual del meu barri (al bar Pirineus de Gràcia: que els cambrers et coneguin i et saludin em sembla la pertinença urbana definitiva) i us escrivia tranquil·lament una epístola. 

Però el pla s’ha torçat: ahir hi va haver una DANA a Catalunya (el fenomen meteorològic que causa pluges violentes i intenses i que el novembre del 2024 va generar una tragèdia a València, agreujada sobretot per la incompetència del seu govern) i, per prevenció, van anul·lar tots els trens que tornaven cap a casa (= Barcelona). És el primer conflicte climàtic que em canvia els plans i sospito que no serà l’últim. Com diu una cançó dels Surfing Sirles, una banda de per aquí: “no som res, però fa de mal dir”. Afortunadament la tempesta no va ser tan greu i, evidentment, no em fa res quedar-me un dia de vacances. Però tinc ganes de tornar a casa. No hi ha com estar entre edificis coneguts. M’és molt més fàcil entregar-me a l’entropia literària (les fantasies mentals, les possibilitats narratives, totes les trames imaginables!) quan el meu voltant és tranquil i sòlid, fins i tot avorrit. A vosaltres us passa? O busqueu desordre a fora per alimentar el desordre de dins? 

Ahir al vespre, per airejar-me i digerir el canvi de plans (cervell quadrat), vaig anar a fer un volt per un centre cultural. A la terrassa hi tenien uns auriculars que retransmetien LONGPLAYER, una peça musical composta per Jem Finer (un dels fundadors de The Pogues!) que va començar a interpretar-se el 31 de desembre del 1999 i que està prevista que acabi el 31 de desembre del 2999: una peça de mil anys! Una de les poques coses estables que tindrem aquest mil·lenni! Els instruments de la peça són concs tibetans. Vaig asseure’m en aquella terrassa una bona estona, amb els auriculars posats, escoltant els concs i sentint-me una mica divertida, una mica trista, una mica commoguda i petita com una mala cosa, alhora alleugeridor i terrorífic: un puntet diminut en l’univers. La peça neix d’una preocupació per l’experiència i per la naturalesa del temps, de la recerca d’un temps llarg i lent i, suposo, de certa voluntat de transcendència. Heus aquí en Jem Finer composant una peça mil·lenària i jo impacientant-me perquè una tempesta em fa tornar un dia tard a casa!  

Aquests dies he començat un dels llibres que vull llegir aquest estiu: El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov. De moment vaig per la pàgina 180 i han aparegut desenes de personatges estrambòtics i meravellosos, però ni rastre del Mestre ni de Margarita. Quin goig, aquesta parsimònia russa! M’agrada i m’interessa, que Bulgàkov s’ho prengui amb tanta calma a l’hora de presentar els seus herois: que divagui, que no vagi al gra, que no tingui pressa. Aquí hi ha una altra experiència del temps. L’altre clàssic gros que m’agradaria llegir aquest agost és Camí de sirga, d’en Jesús Moncada, un clàssic català –està traduït a l’anglès com The Towpath, traduït per Judith Willis. Ho feu, vosaltres, això de planejar-vos lectures d’estiu? Sou optimistes pel que fa al temps lent de l’agost i les maneres de passar-lo? Aquí, a l’estiu, si tens la sort de tenir vacances, el temps afluixa el ritme. Dura francament pocs dies i no sé si a Anglaterra també us passa. Però durant uns quants dies el temps es posa ben mandrós, es despista, es torna lent com en la peça mil·lenària d’en Jem Finer, i tot s’assilvestra… 

I a Barcelona, doncs fem el que podem. Jo em passejo amb un ventall a la bossa, busco les ombres i evito les parts més concorregudes i massificades de la ciutat –com sabeu, el problema amb la massificació turística per aquí baix és enorme i reverbera cap a moltes direccions, tant en els problemes seriosíssims d’habitatge com en l’ànima mateixa de la ciutat. Passejant pel centre pot ser que sentis un sentiment absurd de no-lloc, com si Barcelona hagués marxat de Barcelona. Com a barceloní no és un sentiment agradable. Penses: on s’ha amagat, la meva ciutat!? No serà res que solucionem a través d’aquesta carta, però és un sentiment habitual. Jo passo moltes hores a les biblioteques (refugis climàtics!) i, quan el sol cau, surto com les paneroles, a fer mal, a inspeccionar els carrers, a buscar festes majors, a trobar-me amb les amigues. I ara soc a Madrid i ja ho veieu, m’enyoro una mica. Perquè hi ha una cosa que sí que és veritat: el dia a dia a Barcelona a vegades és odiable, absurd i fatigant, però quan soc fora, tornar-hi sempre em fa una il·lusió tan genuïna que a vegades penso que em petarà el pit. 

Ara m’he recordat dels nostres compatriotes del 31 de desembre del 2999, quan la cançó d’en Jem Finer s’acabi: qui carai serà aquella gent? I qui sou vosaltres? Com hi viviu, en el vostre racó de món? Teniu riu. Quina enveja, viure en una ciutat amb riu.  

Una abraçada de microbi a microbi, 

Irene